La venjança de l'excés

Recordeu els vells temps, quan parlàvem de la "crisi de les hipoteques" subprime", i alguns fins i tot pensaven que aquesta crisi podia "frenar-se"? Ai, la nostàlgia!

Avui sabem que els préstecs subprime només eren una petita part del problema. Fins i tot els préstecs hipotecaris incobrables en general eren només una part del que va anar malament. Vivim en un món de prestataris amb problemes, des dels promotors de centres comercials fins a les economies europees miraculoses. I no paren de sorgir nous tipus de problemes amb el deute.

Com s'ha produït aquesta crisi mundial del deute? Per què està tan estesa? Jo diria que la resposta es pot trobar en un discurs que va fer fa quatre anys Ben Bernanke, el president de la Reserva Federal. Aleshores, Bernanke intentava resultar tranquil·litzador. Però, tot i així, el que va dir llavors ja presagiava el desastre que s'acostava.

El discurs, titulat L'excés d'estalvi mundial i l'actual dèficit per compte corrent dels EUA, oferia una explicació nova per al ràpid augment del dèficit comercial nord-americà a principis del segle XXI. Bernanke sostenia que les causes no calia buscar-les als Estats Units, sinó a Àsia.

Assenyalava que, a mitjans dels noranta, les economies emergents d'Àsia havien estat grans importadores de capital i havien pres diners prestats a l'estranger per finançar-ne el desenvolupament. Però arran de la crisi financera asiàtica del 1997 i del 1998 (que llavors semblava una cosa terrible, però que resulta insignificant comparada amb el que està passant ara), aquests països van començar a protegir-se a si mateixos amassant enormes quantitats d'actius estrangers com a reserves, però el que estaven fent de fet era exportar capital a la resta de països. La conseqüència va ser que el món es va inundar de diners barats a la recerca d'un lloc on anar.

La majoria d'aquests diners van anar a parar als Estats Units, per això el seu dèficit comercial gegantí, perquè el dèficit comercial és l'altra cara de les entrades de capital. Però, com Bernanke assenyalava encertadament, els diners també van fluir cap a altres països. En concret, algunes petites economies europees van registrar unes entrades de capital que, encara que en nombres absoluts eren molt més petites que les que van afluir als Estats Units, eren molt més grans en proporció a la grandària d'aquestes economies.

Tot i així, gran part de l'excés d'estalvi mundial va anar a parar als EUA Per què? Bernanke citava "la profunditat i complexitat dels mercats financers del país (que, entre altres coses, han permès a les famílies accedir amb facilitat als diners del mercat immobiliari)". Profunditat, sí. Però, complexitat? Bé, es podria dir que els banquers nord-americans, confiats després d'un quart de segle de zel liberalitzador, van liderar el món a l'hora de trobar formes complexes d'enriquir-se dissimulant el risc i enganyant els inversors.

I els sistemes financers molt oberts i escassament regulats eren la característica de molts altres receptors de grans entrades de capital. Això podria explicar la correlació gairebé esgarrifosa entre els elogis conservadors de fa dos o tres anys i el desastre econòmic actual. "Les reformes han convertit Islàndia en un tigre nòrdic", proclamava un informe del Cato Institute; Com s'ha convertit Irlanda en el tigre cèltic era el títol d'un article de la Heritage Foundation; El miracle econòmic estoni se'n titulava un altre. Aquests tres països travessen ara una profunda crisi.

Durant un temps, el flux massiu de capital va crear una il·lusió de riquesa en aquests països, exactament igual que en el cas dels propietaris d'habitatges nord-americans. Els preus dels actius pujaven, les monedes eren fortes i tot semblava anar de meravella. Però, abans o després, les bombolles es punxen sempre i les economies miraculoses d'ahir s'han convertit en els casos perduts d'avui, països els actius dels quals s'han evaporat, però els deutes dels quals continuen sent molt reals. I aquests deutes són un llast especialment feixuc perquè la majoria dels préstecs estaven expressats en monedes d'altres països.

I el mal no es limita als prestataris originals. Als Estats Units, la bombolla immobiliària es va donar principalment a les zones costaneres, però quan va esclatar, la demanda de béns manufacturats, especialment de cotxes, va caure en picat, i això li ha passat una tremenda factura al cor del sector industrial. De manera similar, les bombolles d'Europa es van donar principalment a la perifèria del continent, encara que la producció industrial d'Alemanya (que mai no va experimentar una bombolla financera, però és el nucli industrial d'Europa) està caient ràpidament per culpa de l'enfonsament de les exportacions.

Si volen saber d'on procedeix la crisi mundial, plantegeu-ho així: estem contemplant la venjança de l'excés.

I l'excés d'estalvi continua sent-hi. De fet, és més gran que mai, ara que els consumidors empobrits han redescobert els avantatges de la frugalitat i que el auge mundial de la propietat, que va proporcionar una vàlvula d'escapament per a tot aquest excés d'estalvi, se n'ha anat en orris a tot el món.

Una manera de veure la situació internacional actual és pensar que estem patint una paradoxa de l'estalvi a escala mundial: per tot el món, les quantitats que es volen estalviar superen les que les empreses estan disposades a invertir. I la conseqüència és una depressió mundial que deixa tothom pitjor del que estava. Així és com ens hem ficat en aquest embolic, del qual seguim buscant la manera de sortir.