El seu pare, David L. Bassett, era expert en anatomia i dissecció a la Universitat de Washington. Durant més de 17 anys, es va afanyar a crear el que es considera el conjunt d'imatges del cos humà, per dins i per fora, més minuciós i detallat de la història. I a més a més en tres dimensions (3D).
Bassett va treballar colze a colze amb William Gruber, el creador del View-Master, un sistema de visionat tridimensional que la GAF Corporation va popularitzar com a joguina als anys seixanta.
Bassett va crear els 25 volums del Stereoscopic Atlas of human anatomy el 1962. Incloïa uns 1.500 parells de làmines, a més de dibuixos lineals que feien els detalls més fàcils d'apreciar. Els parells de làmines es podien veure amb el View-Master, cosa que feia que la cavitat del pit semblés cavernosa, i que els detalls de les estructures i els teixits se'ns quedessin permanentment gravats.
L'atles va ser un èxit immediat i les imatges es van convertir en un important recurs per a estudiants de medicina, sobretot quan les facultats van deixar de posar tant èmfasi en l'anatomia grollera o el treball amb cadàvers. Però l'atles va deixar de publicar-se a la dècada dels seixanta.
Tot i això, gràcies a la facultat de medicina de la Universitat de Stanford, aquesta obra aviat tornarà a estar a disposició del món, ja que la institució pensa penjar les imatges a Internet.
La facultat també ha treballat amb eHuman, una empresa del proper Silicon Valley que pretén cobrar estudiants i curiosos per accedir a aquest tresor. En passar el ratolí de l'ordinador sobre les imatges de la pàgina d'eHuman se'n destacaran els detalls anatòmics, i es podran consultar els dibuixos lineals de l'atles. Ara com ara, l'accés a la col·lecció de cap i coll costa uns cinc euros al mes. De moment, és l'única cosa que és a Internet.
Fins i tot sense laugment estereoscòpic, les imatges són impressionants. Els vasos sanguinis s'enreden com una troca al llarg de la columna, i els ossos pèlvics destaquen com a papallones contra un fons negre. La part del darrere d'un cap, on han tret la capa de carn i d'os, mostra l'excavació del crani fins al cervell, i és com si observéssim una paret estratificada d'un barranc. Les diapositives originals de Kodachrome, conservades amb cura, continuen proporcionant imatges d'una claredat tremenda.
Robert Chase, professor emèrit de cirurgia de la Universitat Stanford titular de la càtedra Emile Holman i comissari de la col·lecció Bassett, afirma que "mai no es duplicarà", perquè l'obra és de tal precisió i està elaborada amb tanta minuciositat que poques institucions podrien permetre's reproduir-la. La vídua de Bassett, Lucille Bassett, va deixar la col·lecció a la Universitat de Stanford al seu testament.
Potser en un futur els que tinguin les ulleres 3D cada vegada més populars per a videojocs puguin veure les imatges a Internet amb so en estèreo, vaticina Robert Austrian, director general d'eHuman. Aquests aparells tenen uns obturadors electrònics que proporcionen la il·lusió òptica de les tres dimensions en donar a cada ull una perspectiva diferent.
Corson va fer públics diversos apunts de les memòries inèdites de la seva mare, en què deia que abans que Gruber proposés al seu marit crear un atles estereoscòpic, s'havia produït un intent similar de crear imatges bidimensionals en un projecte de la Universitat de Califòrnia . Un anatomista "va intentar treballar amb cossos sense embalsamar de presos executats". El resultat, explicava la dona de Bassett, “era un desastre repugnant i sagnant”.
Bassett i Gruber van arribar a la conclusió que en utilitzar cossos embalsamats podrien treballar amb teixits més ben conservats.
El seu marit va començar la gran obra de la seva vida amb el cap i el coll. Roberta tenia tres anys en aquella època (ara en té 64). "Jo vaig créixer entre cadàvers i les seves disseccions", igual que els seus tres germans.
"Allà anàvem a recollir el correu", i "vaig créixer amb la sensació de tranquil·litat que em donaven els laboratoris d'anatomia i els cadàvers". Recorda: "No tenien res de fastigosos o de lletjos. Era preciós".
Corson afirma que el seu pare, que va morir el 1966 a l'edat de 52 anys, mai no va deixar de "sorprendre's i fascinar-se", malgrat els seus amplis coneixements, per la complexitat dels cossos que desconstruïa.
En certa ocasió, recorda Corson, ell va alçar la mà i la va girar davant seu. "Conec cada múscul", li va dir. "Conec cada nervi i cada got sanguini de la mà. Però hi ha moltes coses que mai no sabré".